http://iniciativaperrelleu.blogspot.com.es/2014/07/140717-coalicio-compromis-davant-la.html
COALICIÓ COMPROMÍS DAVANT LA NOVA “LLEI
D'ORDENACIÓ DEL TERRITORI, URBANISME I PAISSATGE” (LOTUP) PRESENTADA PEL
CONSELL DE LA GENERALITAT VALENCIANA
COALICIÓ COMPROMÍS DAVANT LA NOVA “LLEI
D'ORDENACIÓ DEL TERRITORI, URBANISME I PAISSATGE” (LOTUP) PRESENTADA PEL
CONSELL DE LA GENERALITAT VALENCIANA
Juny 2014
Després de dos anys des de la seua
redacció, el Consell envia a les Corts un projecte legislatiu que pretén
substituir la majoria de les lleis urbanístiques vigents a l'actualitat, per
tal -diuen els seus promotors- de simplificar, millorar, i actualitzar la
gestió de l'urbanisme valencià. Aquesta era, sense cap dubte, una oportunitat
excepcional per a introduir la racionalitat en el desenvolupament territorial i
urbanístic del País Valencià, la qual cosa significava, d'entrada, poder
corregir els errors comesos en el passat (remot i recent) i oferir un escenari
en el qual l'activitat econòmica, tan necessària, supose una millora de la
qualitat de vida de la població, sense perjudicar els valors històrics,
naturals i paisatgístics de la nostra Comunitat.
S'afirma, en el segon paràgraf de la
Exposició de motius, que aquesta reforma respon a una demanda social. Però
sembla que no s'havia entès el missatge: la societat valenciana feia una
demanda de prudència, de mesura en el creixement urbanístic, de posar fre a
la dinàmica suïcida de destrucció del territori i del teixit productiu, a la
qual se'ns havia arrossegat. Les successives lleis urbanístiques valencianes
que hem conegut: la LRAU, la LUV, la Llei del Golf, la d'Actuacions
Territorials Estratègiques... han servit per a accelerar un gegantí procés
urbanitzador, les conseqüències del qual han estat: afavorir l'acumulació de la
propietat del sòl en menys mans; disparar les requalificacions de sòl massives
i temeràries; generar modificacions abusives del planejament a la mida de certs
promotors; dur a la proliferació de noves urbanitzacions amb finalitat purament
especulativa; l'aparició i l'abús de la nova figura del
“promotor-urbanitzador”, amb drets d'expropiació no només de sòl ociós, sinó
també de propietaris residents; a la discrecionalitat de l'Administració per a
aprovar projectes innecessaris i amb greus impactes territorials, ambientals i
paisatgístics...
No obstant l'anunci de
modernització, l'urbanisme que planteja la LOTUP segueix en la mateixa línia
d'abans. No es planteja com a un servei públic per a millorar la vida dels
ciutadans, per a redistribuir, en espècie, la renda urbana, sinó com a una
maquinària pública posada al servei del sector privat. En l'Exposició de motius
s'insisteix en açò: “L'últim dels grans objectius de la reforma legal és la
seua flexibilitat i la seua adaptació a la conjuntura econòmica i immobiliària
actual, la qual requereix d'ajustos i d'instruments que s'adapten a les
demandes reals del mercat”. És una llei que intenta respondre al mercat, no
als ciutadans. Que aposta per un Urbanisme mercantil, empresarial, concessional,
enfront d'un altre d'inspiració social i ecològica. On estan les demandes i les
necessitats socials?, on està el reconeixement de les limitacions d'uns
ecosistemes, que en el nostre País Valencià, es troben summament danyats, i la
reparació del quals és urgent?. El territori, el paisatge, el medi ambient no
es consideren com el que són: recursos finits que han de ser utilitzats
comunitàriament amb tota cura, sinó com a “actius no deslocalitzables a
explotar, factors clau de competitivitat (…) per a captar inversions,
talents...” Tots els mantres de l'Urbanisme Neoliberal s'anuncien ja des de
l'Exposició de motius d'aquest Projecte de Llei.
La política urbanística i la
legislació orientada exclusivament a facilitar l'especulació havia sigut
responsable de la bambolla immobiliària, que va desviar la inversió
productiva de la indústria cap a l'adquisició de sòl, va incentivar un major
abandonament de l'agricultura, i que amb el seu esclat va arruïnar a empreses i
a particulars, i va liquidar el sector financer valencià (caixes d'Estalvi i
Banc de València). L'escenari territorial resultant és el d'un parc immens
d'habitatges sense acabar, d'urbanitzacions paralitzades a penes iniciades, i
d'un creixement urbà en ubicacions inadequades, deixant una pesada càrrega
financera i d'obligacions de servei als Ajuntaments, que creien haver trobat la
drecera cap a un progrés sense límit.
Però és que, a més a més, aquest
projecte de llei no compleix amb la
majoria dels objectius que pretén, com podem comprovar analitzant
l'enumeració que fa el mateix Consell:
Objectiu 1: “La simplificació del
sistema legal vigent”
La justificació de la conveniència i
oportunitat tramitació de la LOTUP insisteix, en primer lloc, en la voluntat de
simplificar, de fer intel·ligible, l'embolic de textos legals que regeixen els
processos d'ocupació del territori i la urbanització. No obstant, açò no s'ha
aconseguit. Els 269 articles, més annexos i disposicions addicionals, no
redueixen, no racionalitzen, no aclareixen, els procediments d'urbanització,
sinó que els confonen, els compliquen, els burocratitzen, i encara més: deixen
un ample marge per als dubtes, per a problemes d'interpretació, el conjunt està
ple de llacunes.
També hi ha un ample marge per a la
discrecionalitat de l'administració, i per als procediments d'excepció, que
estan en la base de la corrupció i el tràfic de favors. La falta de rigor i
de sistematització en la redacció del text s’adverteix al llarg del text,
per la confusió en la utilització de la terminologia, en la mateixa
redacció, i en les seues contradiccions. Altres vegades, sobre tot als articles
inicials, es parla en termes de declaració d’intencions, sense concretar.
La recent Llei 6/2011, d'1 d'abril, de Mobilitat de la Comunitat Valenciana té una especial transcendència pel que fa a la formulació de plans urbanístics. Algunes crítiques que es van fer a aqueixa norma en el seu moment anaven dirigides a la disfunció que pot suposar el fet que els plans de mobilitat no estiguen integrats en el planejament urbanístic, i per tant queden com a “instruments secundaris”. Apareixia ara, per tant, una oportunitat per a vincular-los en aquest intent de “refondre” totes les normes prèvies, que no ha sigut aprofitada. Cal tenir en compte que les funcions derivades de la mobilitat –caminar, passejar, desplaçar-se en mitjans mecanitzats, privats o públics- condicionen de manera determinant la configuració dels nostres carrers i places i per tant, tenen un caràcter estructurant en el planejament.
Objectiu 2 – “La introducció dels
principis de sostenibilitat ambiental i territorial en l'elaboració i
tramitació de plans i programes”
A l'article 3 es defineix com a “desenrotllament
territorial i urbanístic sostenible...el que satisfà les demandes adequades i
suficients de sòl... preservant, valorant i activant les distintes components
ambientals, paisatgístiques i culturals del territori, a fi de millorar la
qualitat de vida dels ciutadans i el desenrotllament equilibrat del territori”
El terme “sostenibilitat” s'utilitza
en aquesta llei amb un significat de curt abast, excessivament desarrollista,
que no arreplega adequadament ni tant sols determinacions de la Constitució
Espanyola de 1979 (article 45 i uns altres), on s'assenyala que:
·
“1.
Tots tenen el dret a gaudir d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de
la persona, així com el deure conservar-ho.
·
2.
Els poders públics vetlaran per la utilització racional de tots els recursos
naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar
i restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat
col·lectiva”
La Carta Europea de l'Ordenació
del territori (1983) plantejava així els objectius fonamentals que han de
perseguir-se de forma paral·lela:
·
El
desenvolupament socioeconòmic equilibrat de les regions
·
La
millora de la qualitat de vida
·
La
gestió responsable dels recursos naturals i la protecció del medi ambient
·
La
utilització racional del territori (en particular, la implantació, organització
i desenvolupament dels grans complexos urbans i industrials i assegurar la
protecció de les terres agrícoles i ramaderes).
Per
a nosaltres, el concepte de desenrotllament territorial i urbanístic
sostenible seria el
que garanteix l'ordenació equilibrada del territori, per a distribuir de manera
harmònica les activitats residencials i productives de la població, així com
els serveis i equipaments, amb els criteris de garantir la salut i la qualitat
de vida de les persones, facilitant l'accés a un habitatge digne i de cost
assequible, la prevenció de riscos, la conservació dels recursos naturals, i la
preservació de la flora i fauna natural, i del paisatge. Per a açò se
satisfaran les demandes adequades i suficients de sòl, de manera compatible amb
els anteriors objectius, orientant-les de manera que es potencien assentaments
compactes, es minimitze l'ocupació de nous sòls, i se done preferència a la
rehabilitació d'edificis, la millora dels espais públics urbans, i al reciclat
d'espais ja urbanitzats.
Es troba a faltar també, en l'exposició de motius,
malgrat el seu brindis al sol en relació amb la “sostenibilitat”, alguna
referència als grans problemes ambientals del segle XXI, que van a
condicionar, de manera ineludible, el futur de l'urbanisme: el canvi climàtic,
la crisi energètica, els canvis en el cicle de l'aigua, la desertització,
l'estrès i l'esgotament dels nostres espais naturals... En estreta relació amb
l'anterior, la mobilitat urbana hauria d'aparèixer vinculada amb la
sostenibilitat. Cert és que ja existeix una altra norma sobre aquest tema, però
no s'ha integrat en aquest nou projecte.
El concepte d'Infraestructura Verda es trasllada a aquest projecte des
de l'anterior Llei del Paisatge, però ací es converteix en l'element que es
pretén més nou de la LOTUP. Tal com està definit, (art. 4) la Infraestructura
Verda és un sistema territorial que inclou molt més que els espais verds, com
la seua denominació dóna a entendre, abastant els espais de valor ambiental,
cultural, paisatgístic, agrícola; els de risc ambiental; els corredors
ecològics; les connexions entre tots els anteriors, i fins i tot els espais
lliures i verds en sòl urbà i urbanitzables. En concret s'esmenten: la xarxa
Natura 2000, els espais naturals i les àrees protegits, els ecosistemes humits,
els espais costaners i la zona marina (gens verda francament), les muntanyes de
domini públic, les àrees agrícoles d'alta capacitat, les zones crítiques per la
incidència de riscos naturals, les àrees que el planejament estima adequat
incorporar-li,… en un llarg llistat, encara que en bastant casos poc definit.
D'entrada caldria qüestionar la denominació, traslladada massa literalment de la literatura urbanística nord-americana, i incorporada amb matisacions en l'europea. El terme és confús, més quan, en el nostre territori, bona part d'aqueixos espais no serien de color verd, almenys durant gran part de l'any. De la seua lectura en la LOTUP es dedueix que està integrat pels espais exclosos de la urbanització, una espècie d'Estructura Territorial per a la preservació de certes àrees dels processos urbanitzadors. En realitat, l'objectiu del reconeixement d'aquesta “Infraestructura Verda” hauria de ser la delimitació dels espais que han de preservar-se de la urbanització, per ser la base per al sosteniment de la vida, la recuperació i recarrega dels ecosistemes i la preservació dels recursos naturals (especialment de l'aigua), però assenyalant que d'aquesta preservació també depèn la supervivència dels ecosistemes humans. Açò requereix no solament la protecció d'espais naturals i rurals grans i xicotets, sinó també la seua connexió mitjançant corredors ecològics. Aquests corredors han de penetrar fins i tot a l'interior de les àrees urbanitzades, al temps que es converteixen en permeables les grans infraestructures que actualment suposen una barrera per a la transmissió de la biodiversitat. No obstant açò, en l'articulat sembla persistir un desig excessiu de “posada en valor” econòmica del territori, que poden provocar una excessiva pressió humana sobre els espais naturals.
La nostra definició d'aquest concepte hauria de partir
de la constatació de que el territori i el paisatge de la Comunitat Valenciana
ha patit una pèrdua i una fragmentació d'hàbitats majors que cap altre espai
europeu. El consegüent problema per a la biodiversitat i els ecosistemes és
greu. Encara que les zones naturals més importants estan ara protegides per la
xarxa Natura 2000, les espècies segueixen amb la necessitat de desplaçar-se per
a sobreviure a llarg termini. Una infraestructura verda, composta pels espais
naturals, cursos i masses d'aigua, els espais no urbanitzats, i els grans
espais verds de les ciutats, així com els corredors ecològics que els
interconnecten, permetrà mantenir en bon estat els ecosistemes, perquè puguen
seguir prestant els seus valuosos serveis a la societat, com són l'aire net i
l'aigua pura. La inversió en una infraestructura verda té una lògica econòmica:
mantenir la capacitat de la naturalesa, per exemple, per a mitigar els efectes
negatius del canvi climàtic, és molt més rendible que substituir aqueixos
serveis perduts per solucions tecnològiques humanes molt més costoses. El
millor mitjà per a crear una infraestructura verda és adoptar un enfocament
integrat de la gestió del sòl i una acurada planificació estratègica del
territori. Tots els usuaris del sòl i els sectors responsables de la formulació
de polítiques han de comprometre's des del principi en el procés de creació de
la infraestructura verda i assumir la part de responsabilitat que els
correspon.
Desprès de la experiència de la bambolla immobiliària, resulta estrany que la LOTUP no arreplegue les aportacions suggerides pel Reial decret legislatiu 2/2008, del Govern central, que pretenia desplaçar la tradicional concepció desarrollista de l'urbanisme, per a impulsar un major control del creixement urbà, centrant l'activitat urbanitzadora en la regeneració de la ciutat existent, i no en noves transformacions de sòl. Aquest plantejament estava en línia amb l'Estratègia temàtica per al medi ambient urbà de la Unió Europea, que proposava un model de ciutat compacta, i advertia dels greus inconvenients de la urbanització dispersa i desordenada, com la que s'ha vingut impulsant per l'urbanisme valencià.
En aquest reial decret es planteja (Article 10 a) “Atribuir en l'ordenació territorial i urbanística
una destinació que comporte o possibilite el pas de la situació de sòl rural a la de sòl urbanitzat, mitjançant la urbanització, al sòl precís per a satisfer les necessitats que ho justifiquen, impedir l'especulació amb ell, i preservar de la urbanització a la resta del sòl rural.” Un sistema de control habitual en algunes legislacions autonòmiques adaptades a aquesta llei estatal és l'establiment de limitacions a les noves urbanitzacions promogudes mitjançant figures de planejament parcial (com ara els PAI), per baix d'un percentatge màxim de creixement de la població sobre el cens actual, de l'ordre del 20% o similar.
3 – La millora de la transparència i
la seguretat jurídica
La raó principal de l'anterior canvi
legislatiu (de la LRAU a la LUV) en matèria urbanística era, com és ben sabut,
sortejar les denúncies dels afectats per nombrosos PAI, que varen arribar fins
a la Comissió de Peticions de la Unió Europea, degut a les pràctiques
d'assignació de drets d'urbanització als promotors, sense cap procediment
concursal transparent, sense igualtat d'oportunitats, i sense respectar els
drets dels propietaris
A l'hora de redactar un nou text
legal es feia necessari partir d'una avaluació crítica del procés
dut a terme en l'última dècada, una anàlisi sobre el que alguns qualifiquen de
“tsunami urbanístic”, i el seu correlat en la “bambolla immobiliària”,
la gestació de la qual i el seu esclat han sigut els factors decisius en
l'actual crisi estructural de l'economia espanyola, que afecta de manera més
aguda a la Comunitat Valenciana. Sens dubte la legislació urbanística
valenciana de les dues últimes dècades ha tingut èxit en posar sòl en el mercat
immobiliari, però amb efectes ben diferents dels anunciats: en lloc de l'abaratiment
del preu de l'habitatge, es va produir un gran encariment del mateix, provocant
un greu endeutament familiar, fins i tot la pèrdua de la vivenda per
desnonament, o trobant-se ara amb la reducció del seu valor patrimonial, quan
el benestar de les famílies s'ha reduït per la desocupació, la caiguda
salarial, i les perspectives de crisis de llarga durada. L'efecte real de
les anteriors lleis urbanístiques ha sigut una gran activitat de compravenda de
terrenys, i una requalificació de sòl per sobre de les necessitats residencials
i industrials reals.
Calia assegurar les bases d'una nova
etapa en la qual no es donaren de nou les condicions legals, socials i
econòmiques per a un urbanisme imprudent i desmesurat (no cal parlar només de
“desarrollista”), tal com ho hem viscut. . Però, en realitat, en aquesta nova
llei, encara que la seua exposició de motius la denomina com a “innovadora i
eficaç”, s'observa un gran continuisme amb l'anterior legislació
urbanística valenciana.
El concepte d'Actuació Territorial
Estratègica suposa una altra de les aportacions "innovadores"
de la anterior legislació urbanística valenciana, que s'incorpora de manera
privilegiada a la presente llei. Dit d'una altra manera, aquesta innovació
suposa una anomalia en el context de la legislació espanyola o europea. Es
tracta d'un mecanisme d'excepció inventat per a poder forçar, per banda de la
Generalitat, la voluntat proteccionista dels municipis que es van oposar, en el
seu moment, a la bambolla immobiliària. El seu antecedent està en la Llei
del Golf impulsada pel llavors Conseller Rafael Blasco, que pretenia poder
imposar a un municipi la creació d'un camp de golf (i de la seua urbanització
annexa), amb el pretext de l'interès general i la creació de riquesa. Aquesta
fórmula seria innecessària per a disposar de sòl per a actuacions de tipus
estratègic o productiu, ja que la disponibilitat a la Comunitat Valenciana de
sòl urbanitzat o programat és ingent, i es podria acollir qualsevol activitat.
Aquesta figura especial, en realitat, suposa eludir els procediments reglats
d'aprovació de plans i de la seua avaluació ambiental estratègica, i per tant
introdueix un procediment discriminatori, que redueix la protecció legal i
ambiental davant iniciatives privades o públiques, imposant propostes
(fonamentalment especulatives o comercials, pel que s'ha vist fins al moment)
sense consens social ni de les administracions locals. Compromís demana la
eliminació d'esta figura legal.
Cal dir també que la nova llei no
contempla la lluita contra la especulació. Sorprèn que el terme especulació
solament siga esmentada una única vegada (art. 7.1) en un text de 269 articles,
i només en relació amb la possibilitat de “estrangulaments en l'oferta de
sòl”, amb l'evident intenció de justificar classificacions del sòl
expansives, ignorant les diferents formes i tipus d'especulació fundiària i
immobiliària que existeixen.
En este sentit, aquesta Llei fins i
tot incompliria l’article 47 de la Constitució espanyola, que afirma que “Tots
els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics
promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal
de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb
l'interès general per tal d'impedir l'especulació.” És més que evident que
una de les causes de l’actual crisi i major misèria actual de la població ha
estat l’especulació del sòl produïda durant el període de la bambolla
immobiliària. Resulta totalment irresponsable i fora de la realitat ignorar aquesta
obvietat, actuar com si mai no haguera passat, i no legislar la utilització del
sòl per tal d’impedir que es torne a produir.
La LOTUP aplica una interpretació
restrictiva en relació a la participació ciutadana i al dret d'informació
pública, que dubtosament acompleix els objectius de les Directives europees
i les lleis transposades a la legislació espanyola i autonòmica. Així es pot
veure en l'article 48, on s'enumeren les persones i institucions
participants en l'avaluació de plans i programes. En el subapartat c) es
defineix com a “Públic: qualsevol persona física o jurídica, així com les
seues associacions, organitzacions o grups legalment constituts”. Aquesta
formulació és suficientment àmplia i comprensiva, per la qual cosa no s'entén
la inclusió de restriccions en el subapartat f), que parla de la figura de “públic
interessat”, i que restringeix la participació a les persones jurídiques
que, segons el punt 2.b “porten almenys dos anys constituïdes”. L'objectiu clar d'aquest punt és impossibilitar
la participació d'una plataforma o associació creada per persones afectades per
un nou pla, negant-los la capacitat per a participar en la seua tramitació o avaluació.
En la mateixa línia, a l'article 49
es regula la submissió a informació pública, participació i consultes del
mateix quan ja s'ha elaborat, per part
de l'òrgan promotor, una versió preliminar del pla o programa, i de l'estudi
ambiental i territorial estratègic. Entenem que açò va en contra del que
plantegen les Directives europees sobre participació i sobre avaluació
estratègica, que insisteixen que el procés de participació ha de produir-se
abans de la redacció dels plans. Per tant, la informació i consulta a la
societat hauria de produir-se ja a la fase prèvia, que en la redacció actual
reserva la consulta exclusivament a les administracions públiques afectades.
Ampliar la consulta suposaria l'aplicació del principi de precaució, tan
emfatitzat per la pràctica i la legislació europea, ja que permetria contrastar
i detectar en una fase primerenca la conveniència, els impactes, i les
alternatives de les iniciatives públiques, que es fan difícils de rectificar
una vegada que s'han redactat els plans, encara que siga en fase preliminar.
Per açò, caldria ampliar la consulta prèvia no solament a les administracions
públiques que es considera poden estar afectades, sinó també a les
Universitats, a les organitzacions de defensa ambiental, i altres associacions
o grups d'afectats que puguen sentir-se implicades per la proposta.
Qüestió important és la regulació
de les competències de les diferents administracions públiques en matèria de
disciplina urbanística. Si bé, en aplicació del principi de subsidiarietat,
tant defensat en la pràctica administrativa europea, l'exercici de les
potestats en matèria de protecció de la legalitat urbanística, així com les
sancionadores en esta matèria, siguen pròpies dels municipis, no es pot
desconèixer la freqüent absència de mitjans humans i materials adequats per a
exercir aquestes potestats. Per tant, a més de la previsió de que els
ajuntaments podran sol·licitar l'assistència i col·laboració tant de la
diputació respectiva com de la conselleria competent, caldria incloure de
manera expressa que la aquesta conselleria vindrà obligada a crear un servei
d'assistència tècnica-jurídica als ajuntaments, en matèria de disciplina
urbanística, que incloga una unitat d'inspecció, l'actuació de la qual puga ser
instada pels ens municipals i/o per tercers. Això últim afavoriria també
l'exercici de l'acció pública en matèria urbanística previst en l'art. 48 del Text
Refós de la Llei del Sòl, aprovat per Reial decret Legislatiu 2/2008).
Per una altra banda, persisteix
la inseguretat dels drets dels propietaris residents en vivendes incloses
en projectes d'urbanització, ja que l'Agent urbanitzador conserva la potestat
de formular el projecte de reparcel·lació forçosa, no només la pròpia
Administració. La reparcel·lació forçosa s'ocasiona quan hi ha desacord en la
seua confecció, i per tant l'urbanitzador com a part interessada, que ha
participat en el debat per al seu acord, no pot tenir el privilegi de
proposar-la a títol individual, només
l'Administració actuant hauria de poder decidir-lo com a jutge
imparcial, si transcorregut el període preestablit no s'arriba a un acord entre
les parts interessades. A l'Article 85 es fixen les regles per a distribuir les
adjudicacions, plantejant que si la quantia dels drets dels propietaris, una
vegada deduïda la retribució a l'urbanitzador, no aconsegueix el 15 per cent de
la parcel·la adjudicable de menor aprofitament, l'adjudicació podrà
substituir-se per una indemnització en metàl·lic. Peró aquesta hauria de ser la
decisió del propietari, de cap manera la de l'agent urbanitzador. Lo mateix es
pot dir de la tramitació de la reparcel·lació forçosa, segons l'Article 92, que
estableix que el projecte de reparcel·lació forçosa pot formular-se bé per
l'urbanitzador, o d'ofici per l'Administració. Esta hauria de ser una potestat
d'ofici exclusiva de l'Administració actuant .
La Disposició final segona, relativa
a la legalització massiva i indiscriminada de les edificacions aïllades en
sòl no urbanitzable, constitueix una amnistia urbanística generalitzada i
incontrolable, que afavorirà el frau i la consolidació de situacions greument
danyoses per al territori, el paisatge i el medi ambient, a més de constituir
un greuge comparatiu amb les persones o empreses que han respectat la legalitat
urbanística. En aquesta disposició no es fa distinció alguna sobre la condició
de sòl protegit o no, i l'única restricció és si estan construïdes amb
anterioritat a la Llei 19/75, de 2 de maig (cosa quasi impossible de verificar
en construccions il·legals), mantinguen el seu ús i característiques
tipològiques inicials, i no es troben en situació legal de ruïna. Les
conseqüències a llarg termini d'aquesta proposta escapen a la visió
immediatista de les nostres Administracions, que valoren uns possibles
ingressos fiscals municipals, que mai no superaran els elevats costes de les
obligacions de serveis públics a unes habitatges disperses en el territori.
4 – L'aclariment del marc
competencial en la tramitació dels plans urbanístics. Diferenciació entre
ordenació estructural i ordenació detallada
Un dels aspectes positius de la
present llei és la presència, per primera volta, de la diferenciació entre
l'Ordenació Estructural i la Detallada. Ja era hora, d'acabar amb una
confusió inveterada de l'urbanisme d'aquest Estat.
Però en canvi, després d'haver desaparegut en algun esborrany, la anterior Classificació del sòl reapareix en aquesta LOTUP, encara que ho fa per a establir una identificació plena entre Rural i No Urbanitzable, Urbanitzat amb Urbà, i els sòls de Nou Desenvolupament i Expansió amb els Urbanitzables. Una regulació redundant, que solament es pot entendre per qüestions fiscals, i que no aporta gens a l'ordenació urbanística del territori, introduint una confusió, i una identificació innecessària, entre classificació i zonificació. La classificació del sòl va tenir el seu sentit com a instrument per a contenir evitar el desbordament o dispersió urbana, el “urban sprawl”, assenyalant una frontera de l'urbà, encara que en la pràctica aquest límit fóra sempre franquejat i ampliat. Per contra, la zonificació ha de ser contemplada no com un instrument d'usos excloent i dominants, participant d'una visió funcionalista, segregadora, insostenible, superada per la pràctica i la teoria, sinó com una eina per a compatibilitzar usos cercant la mixticitat, no l'especialització, o fins i tot l'assenyalament d'estratègies (reparació, regeneració, protecció,…) per a fragments diferenciats del territori. Aquests plantejaments de l'urbanisme actual, reconeguts per la estratègia urbana europea, brillen per la seua absència en la LOTUP.
Un dels aspectes més greus de la LOTUP és el contingut en l'art. 24, el que tracta la privatització de les dotacions. Les xarxes, Primàries o Secundàries, de sòls destinats a dotacions públiques, permeten a les Administracions Públiques disposar de sòls des dels quals prestar els serveis públics. En permetre l'aparició de Xarxes primàries privades aqueixos serveis s'abandonen en mans del sector privat. Però a més, la regulació és com a mínim contradictòria i confusa. En l'art. 35.1.b. s'assenyala solament a la Xarxa secundària de Dotacions Públiques com a integrant de l'Ordenació Detallada, ometent tota referència a les privades, però poc després, en el 37 dedicat íntegrament al Sòl Dotacional Privat, s'indica que podran formar part de la Xarxa Primària o Secundària elements prèviament existents de titularitat privada que a més es mantenen en règim d'explotació privada. Tal sembla que solament s'admeten en la Xarxa de Dotacions a les instal·lacions privades preexistents, mentre que les noves que puguen implantar-se no computarien a l'efecte d'estàndards mínims, però si les preexistents. L'Administració no pot fer desistiment de la seua obligació de proveir a la ciutadania dels serveis públics al fet que té dret, havent de quedar clarament establit el caràcter públic irrenunciable de les dotacions públiques, i la seua no dependència de l'oferta privada
5 – Flexibilitat i adaptació a la
conjuntura econòmica i immobiliària.
L'Urbanisme que planteja la LOTUP no
és un servei públic per a millorar la vida dels ciutadans, i per a
redistribuir, en espècie, la renda urbana, sinó una maquinària pública
posada al servei del sector privat. Tots els mantres de l'Urbanisme
neoliberal s'anuncien ja des de l'Exposició de Motius d'aquest Projecte de
Llei. Se considera el territori, el paisatge, el medi ambient, com a ”actius
no deslocalitzables a explotar, factors clau de competitivitat (…) per a captar
inversions, talents”. Però aquells
són recursos finits que han de ser utilitzats comunitàriament amb tota cura,
especialment tenint en compte la delicada situació en què es troben. Aquesta
llei intenta respondre als interessos del “mercat”, no als dels ciutadans.
S'aposta per un Urbanisme mercantil, empresarial, concessional, enfront d'un
altre urbanisme possible, d'inspiració social i ecològica. On estan les demandes
i les necessitats socials?, on la necessitat de reconèixer les limitacions d'un
ecosistema, que en el nostre País Valencià, es troba summament danyat, i la
reparació del qual resulta urgent?
Per contra, a la pressent Llei no
apareix el que és, en l'actualitat, el principal problema de la política
urbanística valenciana: com proporcionar habitatge a totes aquestes
famílies que no poden accedir a un habitatge digne, que han sigut desnonades de
les cases que van adquirir quan és van creure que la bonança era per sempre, o
que a hores d'ara no poden ni plantejar-se uns ingressos econòmics regulars per
a pagar un habitatge propi, problema especialment greu per a la gent jove.
Aquests habitatges no tenen perquè ser necessàriament, i no han de ser
preferentment, en propietat, per la qual cosa es troba a faltar una política
d'habitatge públic, basat en l'aprofitament de l'enorme parc d'habitatges
buits, i en el lloguer social dels mateixos. Aquesta nova llei se planteja
només com rellançar el negoci immobiliari, però no entra en l'altre gran
problema de l'urbanisme valencià, tan relacionat amb l'anterior: què fer amb
els habitatges buits: construïts però no venuts, cases embargades, edificis deixats sense acabar, els PAI que hi
ha empantanats... No és pot eludir la necessitat de desprogramar, de desfer el
que s'ha fet tan malament: demolir els urbanitzacions que mai és podran acabar,
algunes de promoció pública; anul·lar els adjudicacions a l'agent urbanitzador
que hipotequen futurs creixements raonables; alliberar als propietaris gravats
amb càrregues i avals abusius.
Resulta penós constatar que, en una
llei de tanta importància i tantes ambicions com la LOTUP, que pretén
substituir diverses lleis, entre altres l'anteriorment vigent Llei 4/2004,
d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge, es despatxe el tema de
l'Ordenació del Territori amb una redacció de tan breu contingut com la que
s'inclou en la pressent llei. A pesar del seu nom, la LOTUP consagra l'abandonament
de qualsevol pretensió d'ordenació del territori valencià. Des de
l'aprovació de la Llei d'Ordenació del Territori de la Comunitat Valenciana, en
1994, que determinava l'obligatorietat d'aprovar un Pla d'Ordenació del
Territori per a la Comunitat, han passat dues dècades de successius estudis i
lleis, cadascuna de les quals anava reduint la profunditat del seu diagnòstic i
dels seus objectius, per a acabar aprovant al gener de 2011 un document
denominat “Estratègia Territorial Valenciana”, convertit en una suma de
propostes sectorials i locals, en molts casos una simple declaració
d'intencions, de caire autosuficient i triomfalista (“el territori amb
millor qualitat de vida del arc mediterrani”), que xoca amb la dinàmica de
les polítiques recents, i amb les actuacions urbanístiques reals.
L'Estratègia Territorial
Valenciana manté una il·lusió de creixement demogràfic pròpia de l'època de
la bambolla immobiliària (justificador de més requalificacions de sòl), ja
sense futur després de l'esclat de la mateixa. El seu to, excessivament
desarrollista, no correspon amb la situació actual ni amb les prioritats per al
segle XXI. La Estratègia està aprovada sense diagnòstic realista, sense
integrar la situació post-esclafit de la bambolla immobiliària, sense
reconèixer límits al creixement, sense avaluar i respectar la capacitat
d'acolliment del territori, determinada al seu torn per la necessitat de
preservar espais i recursos naturals.
Queda pendent de desenvolupar, amb
criteris de sostenibilitat, un vertader Pla d'Ordenació del Territori, que
identifique els principals riscos i oportunitats per a la preservació del medi
ambient i els recursos naturals, i per a la millora de la qualitat de vida de
la població, i que oriente la planificació territorial i urbanística cap a un
model territorial polinuclear, equilibrat i equitatiu.
De manera conseqüent amb les
anteriors crítiques, la proposta de Compromís va ser una Esmena a la totalitat,
demanant la retirada de la llei per totes les raons assenyalades.
Grup de treball de Territori,
Movilitat i Urbanisme de la Sectorial de Medi Ambient.
Grup
de Iniciatives legislatives, de la Àrea de Institucional de Coalició Compromís
